L'aniversari de les emoticones

Avui m’agradaria parlar sobre un tema que no hem tractat a classe, però que guarda molta relació amb l’ús de les TIC  i els nous llenguatges que han sorgit per comunicar-nos a través d’aquestes tecnologies. No se si sabeu que el passat mes de setembre les emoticones varen celebrar el seu 30º aniversari.

Anem a veure una mica d’història: L’any 1963 el dissenyador Harvey Ball va crear el famós Smiley  que es va popularitzar a traves de campanyes de marketing i finalment va ser adoptat per la cultura de la musica acid house, com un símbol underground relacionat amb l’èxtasi. No fou fins l’any 1982, que una emoticona es va emprar dins el llenguatge digital, tot va començar quan Scott Fahlman, un professor d’informàtica de la Universitat Carnegie Mellon ( Pensilvania) va proposar en un fòrum digital universitari, emprar la seqüència de caràcters :-) per denotar que allò que s’escrivia era una broma. De la unió d’ambdós fets aquesta seqüència primària de caràcters ha anat evolucionant en les emoticones que avui en dia emprem en els diferents canals de comunicació escrits que ofereixen les TIC, per exemple: messenger, whasap...

 

Cada vegada les emoticones tenen formes més complexes que permeten representar infinitat d’estats d’ànims i han passat a ser una part important en la comunicació no verbal que s’expressa a través del text escrit. Tal com podem veure a la cita següent:  “El texto online es un nuevo género literario”, sentencia Szu Yu Chen, profesora de lingüística aplicada en la Universidad Chung Yuang de Taiwán y experta en comunicación digital. “Ya que se pierde la coherencia y la proximidad del encuentro físico, los internautas necesitan signos de puntuación que denoten la emoción en los mensajes escritos”.

Pel que fa a l’ús de les emoticones en contextos educatius, pens s’hauria de potenciar el seu ús com un llenguatge universal que ens pot servir per comunicar-nos i treballar amb infants petits que encara no dominen be el llenguatge oral, o infants nouvinguts que no parlen la nostra llengua. Aquest llenguatge visual universal ens pot ajudar a conectar amb les emocions de l’infant de forma fàcil i senzilla. Per tant, són una bona eina per treballar l’educació socioemocional dins l’aula, ajudant-nos a representar les emocions primàries. L’any passat a l’assignatura de Socioemocional, varem veure com treballar les emocions a partir de personatges o cares de persones amb expressió d’alegria, por, tristor, etc. De la mateixa manera podem aprofitar dels diversos dissenys d’emoticones existents a les noves tecnologies per treballar les TIC dins àrees no pròpiament associades a les tecnologies, com pot ser l’educació socioemocional, treballant així dues àrees de forma combinada per aconseguir un aprenentatge més global i significatiu.

Per acabar vos deix un video molt divertit sobre l'ús de les emoticones ( la traducció no es molt bona, però s'enten perfectament), esper que vos agradi ;-)

Combatent la bretxa digital

Aquestes setmanes hem estat parlant de la bretxa digital, és a dir, de l’enorme abisme que es crea entre les generacions que dominen l’ús de les TIC i aquelles generacions que s’han quedat enrera i no saben ben be com emprar-les.

 Buscant informació sobre el tema, he descobert que hi ha entitats que duen a terme tallers intergeneracionals on nets i padrins s’ajunten per passar una estona divertida davant un ordinador i compartir aprenentatges sobre l’ús i funcions de les TIC.

Pels padrins i padrines suposa una motivació per passar més temps d’oci amb els nets, conèixer els seus interessos d’aprop i sentint-se útils. Pels infants, es molt satisfactori el fet d’ensenyar alguna cosa a l’adult, ja que obté un reforç positiu que estimula la seva confiança i la imatge positiva de sí mateix. En general, el procés d’ensenyament-aprenentage que es crea amb aquest tipus d’iniciatives es molt beneficiós ja que reforça el vincle afectiu avi-net. Els participants es senten valorats i milloren la seva autoestima i confiança, sentint-se més capacitats per, a poc a poc, anar aprenent i desenvolupant la seva competència digital.

 

També hi ha tallers adreçats a gent de 2º i 3º edat sense la presència dels infants, on aquestes persones aprenen a emprar les noves tecnologies a partir dels d’interessos i motivacions pròpies. Es a dir, s’intenta fer arribar la idea de que les noves tecnologies són eines al servei de les persones, a través de les quals, podem facilitar i millorar alguns àmbits de la nostra vida diària. Per exemple, es demana als avis que busquin informació sobre coses que els interessen, com ara una recepta de cuina o una peli antiga que els hi agradi molt. O, els ensenyen a parlar amb un familiar que estigui lluny de casa a través d’Internet, etc.

Igual que els infants, els més majors també necessiten aprendre motivats per la funcionalitat de l’aprenentatge. Quan descobreixen que les TIC serveixen per donar resposta a algunes de les seves necessitats, es senten motivats, donen significat a allò après i ho posen en pràctica dins la seva vida quotidiana. Fent que la bretxa digital existent entre joves i majors sigui menor.

Pens que, tant un taller com l’altre són iniciatives molt interessant a tenir en compte per  una entitat educativa com és l’escola. S’haurien d’engegar propostes similars per tal de fer front a la bretxa digital, ja que, es important que els pares i padrins tinguin uns mínims coneixements sobre les TIC per guiar als seus fills i nets a fer-ne un ús responsable i constructiu, igual que els ajuden en altres àmbits com les matemàtiques o la llengua. Per exemple, aquests tipus de tallers es podrien dur a terme dins l’escola, en forma de petites jornades intergeneracionals, o com a tallers de formació per a pares. També ens podem assabentar de si tenim algun pare informàtic disposat a compartir coneixements sobre les TIC o fer-nos una demostració sobre l’ús d’algun aparell tecnològic, etc. Hi ha moltes formes de treballar per a que tota la comunitat educativa sigui més competent digitalment, només hem de cercar-les i dur-les a la pràctica.

Primera imatge digital

Aquesta és la primera imatge digital que hem fet al taller d’imatge digital, emprant el programa Gimp. M’ha agradat molt aprendre a fer servir aquest programa, ja que em sembla interessant poder dissenyar les nostres pròpies imatges digitals per emprar-les dins l’aula. Per exemple,  es una eina que ens permet dissenyar un conte amb les fotos dels infants com a protagonistes o fer un pòster amb diferents imatges, etc. Crec que aquest programa ens serà útil en la nostra tasca docent

Societat de la informació o de la desinformació?

Per començar, reflexionem una mica sobre el següent vídeo: ( disculpeu si la qualitat de la imatge no es molt bona, però era el que tenia els subtítols més llegibles)

 A la classe teòrica d’aquesta setmana estem tractant el tema de la Societat de la informació. En l’època actual, les noves tecnologies han revolucionat la forma en que tenim accés a la informació; ara qualsevol persona pot rebre informació a través dels mitjans de comunicació de masses i seleccionar continguts a traves d’Internet per fer-ne ús o difondre’ls a nivell mundial. Sembla que s’està més informat i es te més llibertat d’expressió per donar una opinió pròpia, però aquest volum colossal d’informació a l’abast de tothom potser no sigui més que una falsa sensació d’estar informat. En resum, que potser hauríem de plantejar-nos el problema de la societat de la informació: la societat de la desinformació.

Fa més de setanta anys, George Orwell amb la seva novel·la “1984” plantejava un futur on un regim dictatorial  imposaria la veritat absoluta a traves dels mitjans de comunicació de masses.  O encara pitjor, que els mitjans de comunicació oferirien les noticies com pur entreteniment, com espectacle, llevant rigor i credibilitat a qualsevol informació, maquillant la veritat fins al punt de que aquesta ja no importes o fos indiferent a l’espectador, tal i com plantejàvem Aldous Huxley amb “Un mundo feliz” i els sociòleg Neil Postman a “ Divertirse hasta morir”. 

Estem envoltats d’informació...una informació rapida, que canvia constantment, oblidant noticies d’un dia per l’altre, sense arribar a profunditzar en cap problemàtica concreta. Aquest bombardeig incessant fa que realment aquelles noticies  importants que afecten a la nostra vida, la nostra economia, etc. ( com corrupció, retallades socials, pujada d’impostos...) , quedin sepultades per altres continguts  d’entreteniment  o noticies banals les quals son totalment prescindibles, donant com a resultat un ciutadans passius que coneixen la realitat però no actuen per canviar-la.  Hem entrat en una espiral on els mitjans de comunicació infantilitzen la opinió pública, a la vegada que aquesta frivolitza els mitjans de comunicació. El llibre “Simiocracia” de Aleix Saló parla sobre com hem arribat a aquest fet, aquí vos deix una vinyeta del seu còmic que tracta sobre el tipus de periodisme d’investigació que es realitza avui en dia ( molt bo):

El debat que com a educadors ens hem de plantejar es quin es el paper de l’educació dins aquesta societat de la informació? Com podem ajudar als infants a emprar de forma activa i competent els recursos tecnològics i la informació que l’envolta.

L’infant necessita aprendre a discriminar entre aquest volum immens d’informació que rep a traves dels mitjans de comunicació, adquirir habilitats i destreses que l’ajudin a gestionar i destriar allò que l’interessa, analitzar-ho, etc...es tracta de que l’alumne pugui assimilar la informació rebuda, verificar-la i convertir-la en coneixement.  De que esdevingui un ciutadà compromès, crític i amb una opinió pública consolidada sobre el contrast de diferents informacions. Des de l’educació ens hem de plantejar quins recursos, habilitats i capacitats necessiten els infants per  dur a terme aquest procés

 ( flexibilitat, rigor, capacitat de síntesi, escolta activa, etc...)  i com hem d’educar-los perquè les adquireixin des d’un aprenentatge significatiu, ple de funcionalitat.